Discurs d'investidura (1984)

1984-04-29 - Jordi Pujol


Molt Honorable senyor President, senyores i senyors Diputats, en compliment de l'encàrrec que em va fer el Molt Honorable President del Parlament i d'acord amb el què estableix la disposició transitòria cinquena del nostre Estatut, em correspon presentar davant aquest Parlament de Catalunya la meva candidatura com a President de la Generalitat; a aquests efectes, i sempre d'acord amb els mateixos temes estatutaris, sotmetré a la seva consideració i debat el programa de govern, al qual penso ajustar la meva actuació pel cas d'obtenir la confiança del Parlament.

Però abans d'entrar en la presentació del programa, vull congratular-me per la consolidació de la democràcia, de l'autonomia i del procés de recuperació Nacional de Catalunya. Va acabar amb normalitat la primera legislatura, la Generalitat va convocar eleccions i s'ha iniciat, amb la sessió del dia 17, la segona legislatura autonòmica. I avui, per segona vegada, un candidat a la Presidència de la Generalitat ve a presentar al Parlament el seu programa de govern. Tot això no havia passat mai, i això sol significa, ja un fet històric de gran transcendència i molt positiu.

També abans d'exposar el programa, crec del cas fer uns comentaris de caràcter general. El primer és que durant quatre anys el Govern que jo he presidit ja ha aplicat un programa. És lògic que el programa que ara els presentaré per a la segona legislatura no sigui fonamentalment diferent del de la primera; per això, en el curs d'aquest discurs hauré de fer freqüents referències a l'acció de govern del període anterior. El segon comentari ha de ser un recordatori del que deia jo mateix fa quatre anys en el meu discurs d'investidura. Deia: si vostès ens voten, votaran un programa nacionalista, un govern nacionalista i un president nacionalista.

Votaran un determini: el de construir un país, el nostre. Volaran una voluntat: la de defensar un país, el nostre, agredit en la seva identitat. Votaran una ambició, la de fer de Catalunya no pas un país gran per la seva força material, que serà sempre limitada, sinó un país gran per la seva cultura, el seu civisme i hi seva capacitat de convivència. Crec que durant aquests quatre anys hem actuat d'acord amb aquestes afirmacions. Algú podrà creure que algunes decisions nostres al servei, justament, de la identitat nacional catalana haurien d'haver estat diferents, que no foren prou encertades; això és discutible, és clar, però el nord constant i principal de la nostra acció ha estat la defensa de Catalunya i de la seva identitat, i ho continuarà essent.

És a dir, refermo la meva convicció que Catalunya és una nació i que tingui dret que sigui reconeguda la seva personalitat en el terreny cultural i lingüístic, com políticament i institucionalment. Reitero la meva voluntat què això es faci en el marc de la Constitució, així com que Catalunya sigui un factor d'estabilitat i de progrés per al conjunt d'Espanya, i expresso amb especial força el meu determini que tot això es faci per vies de diàleg i d'entesa, dintre i fora de Catalunya, així com el meu convenciment que la convivència ciutadana dintre de Catalunya ha de ser la preocupació més dominant per a tots nosaltres, i, d'una manera especial, per els que explícitament ens reconeixem en el nacionalisme.

I concretament en un nacionalisme no basat en l'abstracció o en un romanticisme històric, sinó en un concepte global del que Catalunya ha estat en la història i es avui en el present, amb tota la seva complexitat i el seu pluralisme. I és aquest component nacionalista, bàsic en el meu pensament polític, el que més que cap altre em fa dir, com a tercer comentari previ, que malgrat disposar de majoria absoluta buscaré la col·laboració del màxim possible de forces polítiques i socials. Deia també fa quatre anys, quan parlava només en nom de 43 diputats: Som molts i molt conscients que nosaltres sols, ni que tinguéssim 68 diputats - és a dir, la majoria absoluta-, no podem construir Catalunya.

Avui en tenim 72 i dic el mateix. Per això en l'anterior legislatura jo mateix vaig proposar que determinades lleis es fessin per una ponència del Parlament. D'aquesta manera s'assegurava la presència de tots els grups i de totes les opinions. I també per això es va procurar que moltes altres lleis fossin aprovades per consens i que en les Comissions Mixtes tots els grups hi fossin representats. Doncs bé, ja des d'ara anuncio que durant aquesta legislatura mirarem de fer el mateix, ja sigui a través de ponència conjunta o per la col·laboració directa del Govern amb els grups polítics.

Avenço alguns grans temes en que procuraré aconseguir aquest ampli acord: la llei d'ordenació territorial, la de la funció política, la d'administració local, la llei electoral. I hi afegeixo activitats no pròpiament legislatives, com tot el que fa referència a la seguretat ciutadana. Naturalment, el fet de disposar de majoria absoluta confereix una especial responsabilitat. I un aspecte d'aquesta responsabilitat pot ser, arribat el cas, l'obligació de fer valer aquesta majoria absoluta, perquè l'electorat ha donat un mandat, un mandat que no es pot defugir. Però interpreto aquest mandat en el sentit de creure que, abans de fer valer simplement la força dels vots cal intentar aconseguir en els temes més importants un consens al més general possible.

Finalment, el quart comentari previ és que, d'acord amb un criteri que sempre he mantingut, que sempre he mantingut, he procurat fer un programa realista, sobretot un programa que no prometi el que després no es podrà fer. No m'apartaré d'aquesta norma de conducta, de dir la veritat al país i de no prometre el que crec que no podrem fer. Durant quatre anys he explicat al poble de Catalunya que la crisi seria llarga, que l'atur encara ho seria més, que l'autonomia catalana tenia i tindria certes limitacions importants, que no podríem resoldre ràpidament determinats problemes, per exemple, el deficient funcionament de l'assistència primària, etcètera. He dit i repetit coses com aquestes, poc falagueres.

Ho continuaré fent, sempre que calgui. Avui mateix, en algun punt ho hauré de fer. Perquè, només sabent la veritat, el país pot reaccionar i es pot salvar. I, només reclamant de cadascú l'assumpció de les pròpies responsabilitats, podrem anar endavant. No cal que els digui que al primer al qual cal exigir aquesta assumpció de responsabilitats és al Consell Executiu. Això era i és i serà feina meva, serà feina dels Consellers i serà feina molt principal d'aquest Parlament que, sens dubte, durà a terme amb la mateixa eficàcia que va demostrar l'anterior Parlament. Fets aquests comentaris previs, passo a un primer punt concret del programa que presento a la seva discussió i eventual aprovació: el de l'aplicació de l'Estatut.

Durant aquest temps hem dedicat una atenció preferent a l'aplicació de l'Estatut, que es troba en una fase avançada, i això permet a la Generalitat d'incidir ja substancialment en la societat catalana. Però cal dir que des de fa un temps el procés de traspassos està sensiblement encallat i que, a més, hi ha per part de l'Administració central una acció molt persistent d'erosió i d'interpretació restrictiva de les nostres competències.

Dic això, en primer lloc, perquè aquest fet obliga que una de les nostres primeres accions sigui plantejar al Govern central el tema del concepte d'autonomia. Ja he dit alguns caps que des de la sentència de la LOAPA, de l'agost del 1983, hi ha com una perplexitat en matèria autonòmica per part del Govern central. Però és una perplexitat que juga en contra nostra per dos motius: perquè quan no sé sap ben bé que fer, quan falla la reflexió, la idea articulada, s'imposa l'instint, i l'instint de la classe política espanyola és centralista. I es pot comprendre que ho sigui perquè ho ha estat durant segles. I, a més, en una situació d'atonia o d'indefinició política s'imposa també el criteri burocràtic, que és més centralista encara. Vaig anunciar al President del Govern el meu desig d'entrar a fons en aquesta discussió amb ell. Si no aturem l'actual procés d'erosió, fet a base de petits rosecs de les nostres cornpetències, ens podem trobar d'aquí a un temps amb un Estatut molt disminuït.

Aquestes accions, basades en lleis ordinàries, però molt també en ordres i altres actes administratius menors, i basades també en la pura, simple i sistemàtica ignorància que hi ha un Estatut d'autonomia, poden arribar a resultar més perilloses que les lleis de bases, que, almenys d'entrada, són sempre també molt restrictives, però sobre les quals la discussió sol ser- amb l'Administració central-, més franca i oberta i, sovint, més positiva. Una altra iniciativa a prendre immediatament és intentar accelerar els traspassos.

Com abans deia, fa temps que van molt lentament. Fins i tot traspassos aprovats de fa mesos, com els d'universitats i de cambres agràries, encara no han estat publicats en el Butlletí Oficial, i hi ha una negativa total a parlar de traspassos tan importants com el de l'INEM, el de la recerca i el de les obres hidràuliques. Vull recordar que a primers del 1983 la Comissió Mixta va prendre l'acord d'enllestir tots els traspassos abans del 31 de juliol de 1983. Aquest acord no s'ha complert i atenent al que diu la sentència de la LOAPA, segons la qual els acords de les Comissions Mixtes obliguen l'Estat, podríem presentar recurs d'inconstitucionalitat. És a dir, no ens caldria esperar a l'acabament del període de sis anys que preveu l'Estatut.

El meu propòsit no és fer-ho, almenys mentre no es demostri la ja definitiva negativa per part del Govern central, però hem d'aconseguir modificar l'actitud actual del Govern central. S'imposa, per tant, una conversa a fons amb ell, amb el Govern central, sobre el concepte d'autonomia. No es tracta només ni principalment de discutir aquesta o aquella competència com de saber quina idea de l'autonomia té el Govern central. I fins i tot és tracta d'escatir qui és el seu grau actual de sinceritat autonòmica. Per temperament jo sóc més aviat optimista, i, per l'obligació que es desprèn de la funció de President, he subratllat sempre més el que era i és positiu en les actituds del Govern central que el que és negatiu.

Però la meva responsabilitat també m'obliga a dir que s'adverteix en molts llocs i en molles accions tant del Govern com de l'Administració el que jo en deia, en una carta dirigida al President del Govern, la nostàlgia de la LOAPA. Els llegiré alguns fragments d'aquesta carta, datada del 7 de maig, perquè els situaran en el que era i és la meva visió de l'actual moment autonòmic i alguna iniciativa que volia prendre: "Pero aun siendo todo esto muy importante - m'havia referit a temes concrets-, lo que más me interesa es tener una conversación larga sobre el fondo de la actual política autonómica del Gobierno central. Creo sinceramente -y vea en mis palabras, señor Presidente, una actitud dialogante y comprensiva, no un ánimo polémico- que en la política autonómica actual hay una cierta perplejidad, un cierto titubeo. Por lo menos yo no acierto a ver exactamente su intención. A menudo, por ejemplo, se dice que las Autonomías no se pueden hacer con fotocopia, o incluso oficiosamente se afirma que las Autonomías históricas deberían ser diferentes. Al poco tiempo las mismas o parecidas personas proclaman la necesidad de una total homogenienación autonómica".

Un altre paràgraf: "Señor Presidente: no quiero en modo alguno iniciar esta segunda Legislatura autonómica amparado en actitudes defensivas, ni atento a temas menores o anecdóticos, ni desde posiciones de recelo."Tampoco podemos iniciarla sobre bases ambiguas y contradictorias, o sobre la nostalgia que en algunos sectores importantes de la administración y del Gobierno centrales se sigue sintiendo por la LOAPA. Permítame que con franqueza y cordialidad me exprese así".

Un altre paràgraf: "Nosotros no fuimos en su día defensores del Estado de las autonomías. El espíritu de consenso, el sentido de responsabilidad y la voluntad de solidaridad nos condujeron a su aceptación. A su aceptación entonces y a su defensa ahora. Pero siempre sobre la base que no representaria recorte de las aspiraciones autonómicas catalanas, tal como las recoge el Estatuto. Usted y yo, señor Presidente, hemos actuado muchas veces de acuerdo con este espíritu. Me complace constatarlo, y a menudo lo he dicho públicamente, Pero en general la acción del Gobierno, y todavía más de la Administración, no se inspira en este criterio".

Un altre paràgraf: "Usted sabe, señor Presidente, que el autonomismo no es fruto en Cataluña ni de un programa político, ni de una coyuntura, ni de una táctica. Es algo mucho más profundo. El nacionalismo catalán de una forma u otra informa toda la política catalana y alienta su reivindicación. Afortunadamente es un nacionalismo abierto, integrado en el conjunto español, convivencial y pacífico. Pero no por ello deja de representar algo que requiere un tratamiento no mecánico y juridicista".

I un darrer paràgraf: "Como puede usted ver en esta ocasión no pretendo hablar principalmente de temas concretos, sino del meollo de la cuestión. Realmente, ¿qué clase de autonomía va a haber en España? ¿Cual va a ser la autonomía catalana? La personalidad diferenciada de Cataluña dentro de España, ¿cómo quedará finalmente reconocida? Y, por supuesto ¿como puede Cataluña incrementar su aportación al quehacer común español?"

Aquesta era la meva posició, aquesta és la meva posició en aquest punt bàsic, que he de completar de tota manera amb algunes consideracions més. I una d'elles és que l'aplicació de l ‘Estatut no és només un problema de transferències i de defensa jurídica de competències. És un problema, també, d'utilització a fons de les competències i d'actuar eficaçment en el camp d'aquestes competències. Això requereix, entre altres coses, una bona administració, autonòmica. Durant quatre anys hem creat l'administració pública catalana.

A partir del nucli inicial de la Generalitat provisional, que fou de gran i ajut, i a cavall de les successives transferències la Generalitat ha anat creant una administració política important i que funciona. L'aprovació a Madrid, en un futur ja no llunyà, de la llei de bases de la funció pública oferirà el marc dintre del qual la Generalitat -tant el Parlament com el Govern - podrà perfeccionar aquest procés de creació de l'Administració pública catalana.

Després els en parlaré amb més detall. L'Estatut i l'Autonomia, i la seva aplicació, depenen -deia- de les competències, de la seva adequada utilització i d'una bona Administració. Però depenen també de les seves finances. Per tant, parlem-ne, de les finances autonòmiques. Per començar reitero que haurà estat bo, que serà bo i correcte al tancament dels exercicis del 1981, 82 i 83, i, com és obvi, sempre dintre dels marges d'endeutament aprovats pel Parlament.

Pel que fa la Seguretat Social, la incògnita que encara subsisteix és la quantitat que finalment l'Institut Català de la Salut percebrà corresponent al 1983. Com molts de vostès saben, hi ha pendent encara per aquest concepte una darrera quantitat. Però, en canvi, com a mostra especialment palesa dels problemes que hi ha, pensin que el Consell Executiu no ha pogut, ni podrà en un futur immediat presentar el Projecte de Pressupost del 1984 perquè, a hores d'ara, el Govern central encara no ha presentat al Congrés del projecte de Llei que fixa els percentatges de participacions de les diverses Autonomies en les inversions de l'Estat.

I recordin que el Parlament català, a fi d'evitar l'aprovació d'un pressupost en el qual la partida d'ingressos fos incerta, va aprovar una llei segons la qual el Consell havia de presentar el pressupost un cop aprovada a Madrid la Llei dels percentatges. Per tant, ja quasi és segur que enguany farem més una liquidació de pressupost que no pas un pressupost pròpiament dit, i que tot just el pressupost del 85 podrà ser fet, esperem-ho, en el moment i en la forma deguts. Pensin que, a més, l'estancament d'aquests temes en el Ministeri té un altre inconvenient, i és que no poden fer-se els anomenats plans econòmics regionals, cosa que, en el nostre cas, seria desitjable poder fer aviat.

Però, durant els propers mesos, la Generalitat no solament haurà de defensar la participació catalana en la Llei de percentatges sinó que també haurà de reclamar una revisió de la LOFCA, que s'està veient que és una Llei molt dolenta i molt injusta envers Catalunya. D'ultra banda, a finals del 1985 es complirà el termini en el qual podrem plantejar la revisió de les clàusules financeres de l'Estatut, d'acord amb el que estableix l'article 45, que avança ja alguns dels criteris que s'hauran de tenir en compte: renda, població, esforç fiscal, entre al tres. Si, a això, vostès hi afegeixen que persones molt autoritzades del Ministeri d'economia reclamen ben públicament i obertament la modificació, del finançament de les autonomies en un sentit restrictiu, vostès comprendran tota la importància del futur immediat pel que fa a les finances de la Generalitat.

El perill d'involució autonòmica, que fa temps que denuncio, es pot fer realitat, entre altres camins, pel de l'ofegament econòmic. En un futur molt breu penso demanar l'opinió i la col·laboració de totes les forces polítiques sobre aquest tema. No em penso, per tant, pronunciar sobre si ha arribat el moment de la revisió de les clàusules financeres de l'Estatut -demanarem o no el règim de concert, tot i que jo personalment en sóc partidari. Només després d'una àmplia discussió aquí, entre nosaltres, i a Madrid, podrem definir exactament la nostra posició. Però sigui quina sigui aquesta posició vull fer avinent al Parlament i a totes les forces polítiques que, en això, correm un gran risc i que caldrà potser enfrontar-s'hi amb el màxim suport possible.

Per acabar aquest capítol, vull fer un petit parèntesi i introduir una preocupació suplementària. L'administració central tendeix cada cop més a plantejar-se molts temes d'incidència territorial en uns termes que ells qualifiquen de racionalitat econòmica, però que sistemàticament sempre perjudiquen Catalunya o trenquen la seva unitat.

El cas de la Telefònica és especialment clar i escandalós per la forma absolutament desconsiderada corn es va dur a terme. El projecte de mercats d'origen n'és un altre. Diverses actuacions en matèria de política industrial han estat molt contràries als interessos catalans. Cal posar tots aquests temes - també aquests-, i d'altres, sobre la taula, perquè són massa coincidents. Malgrat tot això, l' Estatut és una eina important per construir Catalunya, i el poble de Catalunya reclama que en fem ús plenament i eficaçment. Aquesta ha estat la meva norma durant l'anterior legislatura.

És més, de fet, més d'un cop la Generalitat ha assumit responsabilitats que no eren ben bé nostres. Responsabilitats en les quals hem actuat per iniciativa política i per capacitat de convocatòria social, tant o més que per estricta competència. Vostès m'han sentit a dir més d'un cop, des d'aquesta mateixa tribuna, que en un cert sentit tot el que passa a Catalunya és competència de la Generalitat. Doncs bé, el meu propòsit és continuar la política dels quatre anys anteriors, però amb canvis importants de prioritat i amb un més fort accent de millora i perfeccionament.

Permetin-me, per tant, tot i que pugui ser un pel carregós, una breu referència a la política practicada durant la darrera legislatura. En primer lloc, consolidació de l'autonomia, aplicació de l'Estatut, creació d'una Administració autonòmica. Ja n'he parlat.

En segon lloc, una política intensa de creació d'infraestructures: carreteres, ports, transports, etcètera. No els cansaré amb dades i detalls, entre altres coses perquè aquesta ha estat una feina prou important, prou coneguda i, fins i tot, reconeguda. S'ha treballat molt intensament també en la creació d'equipaments socials al servei d'una política de benestar social: escales, guarderies, instal·lacions esportives, residències per a gent gran, biblioteques, etcètera. Tot això fet amb el criteri d'atendre les necessitats reals i amb voluntat d'equilibrar el país, tant socialment com geogràficament.

La política de benestar social s'ha complementat amb una acció de modernització general del país, que s'ha iniciat, tot just, tant en el camp de l'ensenyament, per exemple, com en el de la nostra indústria i, en general, de la nostra economia. Dic que s'ha iniciat, perquè molts cops el més urgent durant aquests anys ha estat l'acció purament quantitativa. Per exemple, abans s'han hagut de fer noves aules escolars que no introduir el vídeo o la informatització a l'ensenyament. A partir d'ara s'hauran de continuar fent aules escolars, però l'objectiu de millorament i perfeccionament haurà de primar més que no pas abans.

En el camp econòmic, durant aquests quatre anys s'ha estimulat la inversió pública directament, és a dir, la pròpia de la Generalitat, i indirectament, és a dir, la que la Generalitat ha pogut provocar i facilitar per al tres organismes públics o privats. I s'ha donat el maxim suport possible a la inversió privada i a les empreses privades, perquè sempre hem cregut que assegurar la viabilitat de les empreses és l'única manera de lluitar eficaçment contra la crisi i contra l'atur.

Ja són coneguts els mitjans que hem utilitzat, des dels acords amb les Caixes per incrementar el crèdit als ajuntaments fins als avals a empreses o la intervenció en la política de reconversió industrial, que en alguns sectors va poder ser molt efectiva. Passant al camp de la llengua i de la cultura, la política del Govern de la Generalitat durant la passada legislatura ha estat la de facilitar la recuperació i la generalització del català, i a això està ajudant molt un dels fets més reeixits de l'anterior legislatura, un dels orgulls, un dels grans orgulls, no solament de l'anterior legislatura, sinó que, jo crec que de la política moderna de Catalunya; la Llei de Normalització, aprovada per unanimitat pel Parlament.

També és bo recordar que l'objectiu del Govern de la Generalitat ha estat el d'aconseguir el real i efectiu coneixement i ús de les dues llengües per tats els catalans a través de l'acció a l'escola i de tots els elements de formació dels joves i dels infants, i no a través d'una acció segons com difícil sobre les generacions adultes. Vull recordar, com a judici positiu d'aquesta política, la Resolució que el Parlament de Catalunya va votar fa uns mesos, sense cap vot en contra, segons la qual la política lingüística del Govern de la Generalitat no havia incidit negativament en la convivència ciutadana , convivència ciutadana que ha estat sempre un objectiu prioritari per a mi, que ho fou del Govern anterior, i que ho seria del futur, si vostès em donen la confiança. Sempre el catalanisme polític ha donat una gran importància a l'acció cultural.

El Govern de la Generalitat ha dut a terme una política d'infraestructura cultural i d'estímul i d'impuls de les iniciatives culturals. Ho hem fet sense dirigisme, i en això i en tot hem jugat la carta del reforçament i del protagonisme de la societat civil, d'acord amb el que de sempre ha estat el nostre pensament polític i social. Finalment, durant aquests quatre anys, el Govern de la Generalitat ha procurat orientar la societat catalana en un sentit d'obertura. Des de la preocupació per l'ensenyament de llengües estrangeres, fins a l'estímul de les iniciatives exportadores; des de la presentació, sempre que hem pogut, de la cultura catalana arreu del món, fins a la presencia en activitats polítiques de caràcter: internacional, especialment europees. Tot són exemples il·lustratius d'aquesta política que neix de la convicció que Catalunya tant podria perdre pes per dilució de la seva identitat com per tancar-se en la seva closca.

En molt poques paraules, això ve a ser un resum del que ha estat l'acció de govern i jo he fet–i dispensin aquesta digressió- perquè, en línies generals, serà continuada durant la present legislatura, però com els he dit, amb accents nous i prioritats noves. Un primer accent que no és pròpiament nou però si que ha de ser més intens, serà el de la innovació i la modernització de la nostra societat. No superarem la crisi econòmica sense innovació i la modernització, ni mantindrem un bon nivell de desenvolupament econòmic i social , i no defensarem bé la nostra identitat com a poble, si no som un poble modern.

Pensem per parlar només de camp econòmic- que a la dècada dels noranta, la producció de bens i de riquesa serà mol alta i feta amb més esforç que no pas ara. Una part important d'aquests béns seran nous productes, avui poc o gens coneguts, i hauran aparegut noves activitats, molts d'elles en el camp de l'anomenada economia posindustrial o del camp dels serveis socials. Serà una societat nova, completa i més sofisticada que la d'avui. Haurà estat un canvi important, i positiu. I , sempre que hi ha canvis importants, només els qui saben adaptar-se els qui saben ells també canviar, mantenen les seves posicions o en guanyen.

Aquest és el gran repte de la nostra societat. El procés que condueix aquest nova situació és alhora el procés de superació de la crisi. Catalunya pot fer aquest procés, tenim cartes, cartes importants, tenim capacitat, però hem de reforçar la nostra capacitat tècnica i cultura, i hem d'anar creant la modernitat que aquest procés requereix.

Permetin-me anomenar algunes iniciatives a prendre, o a continuar- algunes només- en aquest línia de modernització o d'innovació: la informatització en l'ensenyament, la difusió de coneixements informàtics entre els adolescents i els joves, estimular les vocacions científiques entre la joventut, incrementar l'aprenentatge de llengües estrangeres, subvencionar les innovacions tècniques, industrials agràries, facilitar els contactes del nostre món intel·lectual i cultura amb les iniciatives més interessants d'arreu del món. Donar més impuls a l'acció ja engegada de suport a la recerca, etcètera. Un llarg etcètera.

Una primera prioritat, per tant: la de la innovació i la de la modernització. Però no es tracta de fer un país molt modern però inhumà i només productivista: es tracta de fer un país de progrés i , alhora, d'humanitat, de benestar i de convivència, capaç de promoure els seus ciutadans i en el qual tothom tingui cabuda. Per tant, aquest procés de recuperació i de modernització ha d'anar acompanyat de dues altres línies d'acció, dues altres línies d'acció. La del benestar social i la de l'ajut als qui la crisi i, a voltes, el mateix procés de recuperació deixin marginats.

Què s'entén per benestar social? S'entén tot aquell conjunt d'actuacions i de serveis tendents a satisfer les necessitats socials bàsiques de les persones, i que molt sovint no poder resoldre individualment o amb els seus propis recursos;s'entén proveir la societat de tot allò que cal a l'home per tenir la base a partir de la qual pot viure dignament i desenvolupar-se personalment. La salut i l'ensenyament, la cultura i l'esport, l'habitatge i les pensions i altres serveis d'aquest tipus són part del conjunt d'aspectes que val que l'home tingui resolts per poder tenir el nivell de vida, la seguretat i la formació que necessita i als quals té dret. Doncs bé, l'acció en tots aquests camps, que fou molt important durant els anteriors quatre anys, serà continuada.

No faré ara - seria molt prolix- una explicació detallada de projectes ni dels canvis a introduir en la política de benestar social en general. M'aturaré només en dos punts. Un d'ells fa referència al camp de la salut. Durant els darrers anys, hi ha hagut una millora evident del nivell hospitalari a Catalunya, tant pel que fa als hospitals de l'Institut Català de la Salut com a la majoria dels concertats. També hi ha hagut processos en la promoció de la salut; en canvi continuem tenint una mala assistència primària. Millorar-la serà un dels objectius prioritaris del Govern.

No puc comprometre'm que en quatre anys la millora sigui suficient. En quatre anys no hi haurà ni prou temps ni prous diners per a completar tot aquest procés, però es pot fer -i el farem - un bon tros de camí. Els centres d'assistència primària actualment en construcció i d'altres que es faran, i la introducció de l'assistència jerarquitzada, seran els dos elements principals d'aquesta acció. He d'afegir una cosa en aquest capítol de la sanitat, de més contingut polític: a Catalunya tenim un sistema sanitari que no es dóna -o que es dóna poc- a la resta de l'Estat i que es pot qualificar de mixt. Tenim llits públics, però també molts de concertats, ja siguin d'hospitals privats, o d'hospitals diguem-ne de patronats o de mútues. Entenc que aquest sistema mixt respon a una bona tradició, que ha estat i que és eficaç, que encaixa amb el nostre criteri de societat civil i que, per tant, ha d'ésser conservat.

De fet, durant els quatre anys precedents s'ha procurat alhora incrementar la xifra de llits de I'lnstitut Català de la Salut i millorar el seu servei, però també consolidar el sector concertat, al mateix temps que se li exigia un determinat nivell assistencial. I, com a conseqüència de tot això, sóc defensor, no solament de la lliure elecció de metge, que, sigui dit de passada, a Catalunya existeix exactament igual com a la resta de l'Estat, sinó de la lliure elecció del sistema. És a dir, crec que un malalt de la Seguretat Social hauria de poder triar entre anar a un llit de l'lnstitut Català de la Salut o a un hospital concertat, però no pròpiament de I'lnstitut Català de la Salut.

Això no depèn de nosaltres, però serà defensat en les nostres converses amb el Ministeri i amb el Govern central, i, en tot cas, és una explicació del per què crec que la política del Govern de la Generalitat ha de perseguir el manteniment del sistema mixt que tenim a Catalunya. L'altre punt del qual em vull aturar és el de l'ensenyament. Cal introduir en aquest camp -ja ho he dit- més esperit de modernitat i més exigència de qualitat.

Però pel que fa la construcció d'aules escolars -que cal continuar-, he de dir que, durant els anteriors quatre anys, la prioritat s'ha centrat sobretot a EGB - també s'ha treballat, però no tant, a BUP i a Formació Professional. Durant els propers quatre anys, en canvi, l'accent s'haurà de posar més a Formació Professional i a esmenar el dèficit que hi ha de formació permanent d'adults. I també aquí he de referir-rne al model mix1 de l'ensenyament, i el podria defensar amb paraules molt similars a com ho he fet en el cas de sanitat.

Crec que la Generalitat ha ajudat molt que el tema tan difícil -hi ha ajudat molt- i potencialment conflictiu de l'ensenyament públic i del privat tingués a Catalunya, darrerament, un tractament serè, dialogant i constructiu. En tot cas, també aquí em proposo de continuar defensant un sistema mixt que respon a la nostra tradició, a l'exigència d'eficàcia i de bon servei i al nostre concepte de societat civil. Innovació, modernitat, benestar social ...