Balanç d'un any de govern catalanista i d'esquerres

2004-12-17 - Pasqual Maragall


Companyes i Companys per molts anys, estem tots una mica impressionats per aquest escenari que no havia estat tradicionalment l’escenari dels partits d’esquerres,.... no sé si durant la guerra civil (ara ho estàvem comentant amb l’alcalde), estimat alcalde, benvingut, estimats companys del PSC, estimats Ciutadans pel Canvi també aquí presents.

En efecte aquest és un escenari poc habitual per nosaltres però jo crec que no està malament que
els socialistes entrin a Llotja, no està malament. A ultima hora això era una altre cosa, la Borsa ja fa temps que no hi és, aquesta és ara la Cambra de Comerç. Va ser la Llotja de Mar: per aquesta porta entraven i sortien tots els mercaders del Mediterrani que venien a fer els tractes aquí.
Mireu, aquests dies he pogut córrer territoris, però també és un plaer, encara que un plaer esgotador.

Ahir vàrem estar a l’Anoia i aquest matí hem estat a Sabadell, amb l’alcalde de Sabadell, perquè
l’UGT lliurava les claus dels 190 pisos que hi ha fet.
Cada ocasió d’aquestes és un ocasió en que es posa a prova tot, la política de vivenda, el paper dels Ajuntaments, etc. Avui al Ajuntament de Sabadell els he dit: “sou vosaltres els que heu de fer les coses i nosaltres els que hem de firmar, vosaltres sou els que heu de projectar, dibuixar i calcular i nosaltres us ajudarem, nosaltres som el banc i els ajuntaments son les empreses, d’aquesta cosa que es diu Catalunya.

I vaig veient per tot el territori, tant si es a l’Anoia, com si es Can Llong a Sabadell, com si es fa un mes a l’Ebre a Miravet, com si és a l’Empordà, al Pallars o al Baix Camp, a la Conca de Barberà, com si es al Segrià, a San Adrià o a Badalona, vaig veient per tot arreu, amb accents diferents, amb mots diferents, la mateixa il·lusió, la mateixa esperança, la mateixa determinació.
Aquesta és la paraula més exacta per expressar el que he vist, HE VIST DETERMINACIÓ per a
agafar aquest país amb les mans i fer-lo millor que mai, portar-lo allà on els seus somnis l’havien dut, però només en el projecte, només en la imaginació. Aquest es un país amb molta imaginació i
desgraciadament durant molts anys amb molt poques realitats, o si voleu amb moltes realitats però realitats encara inferiors al somni, i per tant nosaltres hem vingut, Socialistes catalans, Ciutadans pel Canvi, hem vingut aquí per acomplir aquest somni dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Es tracta d’anar més lluny, d’arribar més enllà, de ser els millors, de ser la punta d’Europa, de ser el far dels pobles d’Espanya, de fer amb ells una cosa gran, de fer amb ells l’Europa que avui
s’eixampla, que ahir va obrir les portes a Turquia, Obrir les portes a Turquia!

I a vegades pensem: i en tot això, (o hauríem de plantejar-nos), i en tot això què representa
Catalunya, què representa la nació? Mireu, la nació es el punt de partida, es el sentiment, la nació es el lloc des del qual fem, però no és el lloc on fem, el lloc on fem és cada vegada més gran. O Catalunya arrossega una regió Europea una mica més gran que ella mateixa i ens n'anem als 15 ó 16 milions d’habitants, o en aquesta Europa de 450 milions d’habitants, que ha deixat petits als Estats Units de Nord Amèrica des del punt de vista demogràfic, o no farem res.

Jo us vull dir avui sense cap mena de petulància, què ha passat durant aquest any que portem en el govern, que el socialisme català està al govern, i què pensem que ha de passar immediatament
després. Sense petulància però també sense falsa modèstia, i també afirmant el nostre dret a una
celebració joiosa. No podem estar retenint sempre les nostres emocions. Jo crec que hi ha un temps per cada cosa, hi ha un temps per el treball, hi ha unes nits per no dormir, perquè hi ha nits que no dormim dels problemes que tenim, però hi ha un temps també per la celebració i el sentiment. En Joan Raventós sempre es recordava que el socialisme es sobretot, i en primer lloc un sentiment i una idea. Jo reclamo i reivindico els sentiments en política i reclamo i reivindico la passió política, entesa com una implicació personal, com un compromís profund amb la llibertat de tots, i amb les oportunitats de una vida més digna per tothom.

La passió política es un antídot contra la indiferència, amigues i amics, sense aquesta passió la feina i les responsabilitats que tenim es farien insuportables. No les aguantaríem, si no tinguéssim en el fons del cor aquesta passió, segur que no estaríem en condicions de posar nom, de posar xifres, de fer camí, de posar itinerari a les coses que volem fer, i per tant seriem incapaços de fer-les.

Som avui els socialistes catalans els qui tenim més responsabilitat en que el govern sigui reconegut com el millor govern de la Catalunya autònoma. Nosaltres tenim efectivament la responsabilitat més important, però aquest escreix de responsabilitat equival a l’honor que tenim de servir als nostres conciutadans i de fer realitat els projectes dels que ens van precedir en la lluita per Catalunya i per el socialisme.

Ho vull dir-ho ben clar: aquest primer any de govern ha estat francament positiu. Ens avalen els fets i la percepció que en té la gent. No es sobrer de recordar-ho, no està de mes recordar algunes obvietats. Com estàvem fa un any, quan es va constituir el govern, el nou govern, el govern catalanista, el govern d’esquerres? Fa un any el nou govern de Catalunya va ser rebut amb una hostilitat a penes mal dissimulada per els que creien que tenien el monopoli i quasi diria el dret privat de governar aquest país per vida. Ara inclús aquests han començat a entendre que cada cosa té el seu temps i que el seu temps havia passat.

El nou govern, deien aleshores, no pot durar un any. Perquè deien, i pensaven sobretot, més que
deien: si passa una any el tindrem per molt de temps, el nou govern. I els asseguro que en aquest
temor tenien raó. Avui han començat a entendre que la decisió de les forces catalanistes i
d’esquerres de formar el nou govern no era una vel·leïtat passatgera sinó que responia a una
profunda voluntat de canvi expressada per la ciutadania a les urnes. La base social del projecte
catalanista i d’esquerres jo crec que en aquest any no ha deixat de créixer. Fa un any el nou govern va ser rebut amb hostilitat manifesta per la força conservadora que governava Espanya. Tots ho recordem. Ara el Partit Popular es a l’oposició per la voluntat sobirana del poble espanyol.

Avui els qui volien tancar Espanya estan encara dubtant si els convé més seguir per aquell camí de la negació o si els convé sumar-se al nou esperit positiu convocat per el President Zapatero. Fa un any eren molts els que pensaven que la proposta de l’Espanya plural era una quimera. I bé, les decisions i els fets del nou govern comencen a fer visible que l’Espanya plural que des de Catalunya proposem, pot ser una realitat.

O és que és un fet menor, o és que és un fet poc important que el president Zapatero hagi anunciat la seva disposició a reformar la Constitució per reconèixer plenament el fet autonòmic i convertir el Senat en la cambra dels territoris? És això un fet menor en la historia del nostre país? Què no volíem aconseguir-ho d’ una forma estable i tranqui-la des de fa un segle o un segle i mig? És menor que el President Zapatero digui que el concepte de nació catalana es respectable? Es un fet menor? O que hagi convocat per primer cop la Conferencia de Presidents? Es que és un detall, una anècdota? I que hagi fet possible que les autonomies estiguin presents a la Unió Europea? Es que no té importància això? O que haguem fet junts més per el reconeixement del català a Europa en uns mesos que els nacionalistes catalans en tots els vint i cinc anys anteriors? Es que es poc important això? No son gestos, son fets, que expressen un determini. I una entesa nova entre Catalunya i Espanya, NOVA, un coratge polític com feia molt de temps que no es veia.

Fa un any alguns predicaven l’acte de defunció del nostre catalanisme, enrocats com estaven en la defensa del que ells creien que era la identitat de Catalunya. Ara està emergint aquest nou
catalanisme amb força: aquest nou govern catalanista, es el catalanisme dels drets i dels deures
socials, és el catalanisme que no te por a navegar en mar obert. Es el catalanisme que vol deixar de sobreprotegir-se, que vol volar lliure per afirmar-se, que vol arriscar.

Mireu, parlem un moment de què es la nació catalana i d’on som. En quin entorn estem, què
representem, què representa el que nosaltres estem proposant. Mireu: jo crec que Catalunya ha
tingut sempre grans imitadors de les nacions grans; el nacionalisme català ha tingut aquesta passió per imitar, per ser “com si fos”. Però els imitadors en miniatura de les grans nacions havien equivocat l’escala, creien que créixer no era necessari, i preferien mantenir la puresa de la raça, de la llengua i les costums en un país sempre amenaçat d’extinció, que no pas créixer, i córrer el risc de la difuminació, que és un risc real. Aquets defensors de l’ADN nacional no s’adonen que és més important, o tan important, la talla del país, la dimensió del país, la profunditat del país, com la seva cohesió, em refereixo a cohesió en el pitjor sentit de la paraula, cohesió ètnica si voleu, especialment per un país petit. Nosaltres no som com aquets països tan menuts que sobreviuen per la seva dimensió, per la seva especialització, en un “nitxo” com es diu ara en economia, que les nacions “normals” els deixen.

Nosaltres no som això. No diré noms, que es de mal dir. Nosaltres no som un país tan petit que
pugui dir: nosaltres no volem molestar, i el que volem ens que ens deixin viure com nació
tranquil·lament, i que ens donin una cosa a fer. No, no, nosaltres volem fer de tot, volem ser a tots els mercats, a tots els camps, i per fer-ho necessitem créixer, necessitem créixer econòmicament, demogràficament, socialment, i necessitem traçar amb altres que ens envolten una regió, una Euroregió, un projecte comú, amb interessos comuns...

Certament en una Europa de 450 milions d’habitants les coses son diferents. Però es que Europa, a sobre, ahir, ha obert la porta a Turquia, i aquest es un fenomen importantissim, interessantíssim, que també posa en perill cohesions i identitats , que també posa en perill de difuminar la antiga cultura europea, i per això les dretes juguen aquesta carta, perquè pensen, a Alemanya alguns, per exemple, que han perdut identitat. I Schroeder i Fisher han tingut el coratge de dir a Alemanya: “volem que Turquia hi sigui a Europa”. Això es molt complicat a Alemanya, i ho estan fent amb un gran coratge, i ho estan fent perquè saben que Europa se la juga també en la dimensió, i que Europa se la juga també en la capacitat de créixer. Jo conec bé les dretes alemanyes, conec Stoiber i Angela Merkel, que han perdut la batalla antiturca a la República federal, però Merkel i Stoiber podrien guanyar si els socialistes alemanys no ho fessin molt i molt bé en el govern – podrien guanyar la batalla de la governació alemanya del futur.

Espero que no. Jo estic convençut que Alemanya seguirà el camí que ahir es va obrir a la UE i que entendrà perfectament que Europa també necessita talla, com a gran conjunt, com a la gran nació a la qual pertanyem. Europa ho necessita i nosaltres ho necessitem.

Els nacionalistes tan de dreta com d’esquerra – ara torno aquí a casa – son mes ben entesos, son
més ben entesos que nosaltres a Madrid. Sabeu perquè? Perquè a Madrid també ho son de
nacionalistes. Son l’altre nacionalisme. El nacionalisme espanyol entén perfectament els
nacionalistes d’aquí. El nacionalisme espanyol ve a dir: “mentre els que governen Catalunya siguin nacionalistes ja sabem de què va, no ens fan por, perquè nosaltres també ho som, com ells – però som més grans – : ara, que vinguin uns que ens diguin una altre cosa, que ens parlin de l’Espanya plural, del federalisme, això es perillós, això sí que és perillós”.

El nacionalisme espanyol es un gran gat vell, i el català es un petit imitador, s’el coneixen. A Madrid inquieta més el tripartit. “Qué demonios quieren estos?”. Això els preocupa més. És una formula nova. Pensen: “Aquests ens volen canviar, no volen ser com nosaltres en petit: ens volen canviar, volen que nosaltres canviem” I això els inquieta.

És per això que anem a Madrid i ens expliquem. Hi anem com a Senat, com Entesa, i anem com a
grup Parlamentari dins del grup parlamentari socialista (mai hem tancat la opció a tenir-lo propi si calgués, però no cal, en quest moments, no cal). Hi anem com a govern de Catalunya, com alcaldes de les ciutats, hi anem per que volem una Espanya millor, una Espanya més oberta, una Espanya més tranquil·la, més sedada, més reconciliada amb la seva pròpia diversitat actual i passada, amb la seva pròpia història. Mireu, estem teixint aliances territorials perquè d’altra forma no faríem res.

I vull parlar un moment d’un problema que tenim a dintre i que té a veure amb el tamany del nostre país, i té a veure amb la seva cohesió: és el problema que crea la immigració.

El problema que crea la immigració és un problema per la classe obrera, no per la classe mitja.
Diguem-ho clarament. Els costos de l’adaptació immensa que significa passar de 6 a 7 milions
d’habitants en tan poc temps, qui els paga? o qui els pateix? No el pateixen la burgesia o la classe
mitja, bàsicament, més aviat se’n beneficien. Els costos els paguen els treballadors. Els costos els
paguen els barris obrers, com aquests de Sabadell que avui hem vist. Els costos els paguen les
escoles d’aquets barris, les cues en els CAPs, en el Centre d’assistència primària, el canvi de clients al bar de la cantonada i del tipus de gent a la sortida del metro: noves cançons i nous idiomes, un escenari diferent.

I els costos els paguen també els joves treballadors d’aquí, els nostres fills, que tenen més dificultat de trobar feina amb un sou decent i amb papers. Com que no tenen papers, molts joves que sí que treballen, però que no tenen una reconeixement oficial del seu treball, perquè encara no hi han arribat a aquest status, no tenen pis, no poden tenir pis. Només alguns ajuntaments espavilats s’han adonat del que passa i han garantit el pagament dels lloguers als propietaris facilitant l’accés dels joves a aquest tipus de pisos Només alguns ajuntaments ho han fet. No pas a tot Catalunya.

Un pis a Barcelona val de lloguer 600 Euros al mes desseguida. Els nostres fills què fan, s’ajunten de quatre en quatre, i viuen en una habitació minúscula per poder ser independents.... de nosaltres, de la generació dels seus pares, però estan pagant els costos de una competència provocada per un fenomen que com a país necessitem, que es la vinguda de nous treballadors.
La major part dels joves tenen feines dolentes, tenen feines a preus tirats, i sense cobertura de cap mena, ni estabilitat. A no ser que tinguin la sort de treballar en sindicats, partits o en l’administració.

Però això dona per molt poc. Això son molt poquets.
Ells, els joves, sí que paguen el preu del creixement demogràfic via immigració. Una part tenen
actituds indiferents o francament de simpatia cap aquest fenomen i cap a la població immigrant, però una petita part son carn de canó de les polítiques exclusivistes i de rebuig de la dreta. Hem vist incidents a per tot. Els hem vist al Bernabeu, i a l’aeroport de Palma. Son anècdotes que no tinc perquè explicar, però hi ha anècdotes per tot, que demostren que això es viu.

Molt bé, passem per aquestes dificultats, les hem de reconèixer. Us he volgut explicar coses que ja sabeu, però que no diem en públic moltes vegades. Però tal dia com avui, una any desprès de
governar, tenim l’obligació, com a partit de govern, d’explicar les realitats, explicar els problemes i explicar les solucions.

Perquè les tenim les solucions.
Avui ens preguntàvem amb en Ramon Garcia Bragado, quina és la nostra obligació com a generació, com a generacions presents, que succeïm a la de la seva mare Katia, que va morir fa tres dies, o a la de la meva mare que va morir, fa molt poc, fa cinc anys, i no va poder veure això. Eren molt semblants. Eren una generació molt reduïda en quant al seu abast, de gent de classe mitjana que havien anat a millor, i que s’havien pogut instal·lar amb un vida digna, pròpia, intel·lectualment molt robusta, amb una passió intel·lectual, cultural i política molt considerable, republicana.

La Katia, era filla d’un aragonès, d’Osca, de nom Acín, que havia fet unes “pajarites” de pedra,
maquíssimes, que després varem imitar amb l’Acebillo quan vàrem ajuntar el carrer Aragó amb el Carrer Guipuscoa, en el punt on es troben tots dos carrers. Heu vist aquelles pajarites ? Doncs son de l’Acin, de l’avi del Garcia Bragado, que també és de per allà, com l’Acebillo..(Deu n’hi do de
l’internacional aragonesa que tenim aquí)

Jo crec que aquest mon, al nostre mon, es un mon diferent. Prové d’un mon de perdedorsguanyadors, que van perdre la guerra però van guanyar en saviesa, i que ens van transmetre aquesta saviesa. Ens van dir com no s’han de fer les coses. “No us torneu a equivocar”, ens van venir a dir. Sigueu moderats. Sigueu apassionats, però convenceu, aneu al tanto de no cometre errors que permetin que la dreta – bé no sé si exactament la dreta o aquells que s’oposen a tot el que érem, el que som i el que volem ser – se’n surtin amb la seva.

Per tant, aquell era un projecte que va perdre, però va ser guanyador a la llarga – el farem guanyar. El farem guanyar des de l’esquerra, des de l’amor a Catalunya, des de la passió per Catalunya, per sense entrar en el sindicat dels que s’enamoren no de Catalunya, sinó del seu sentiment. Que això es el nacionalisme. S’enamoren del seu sentiment més que de la seva pàtria. Nosaltres estem enamorats de la pàtria, no del sentiment. El nacionalisme acaba essent una mena de mirar-se en el mirall constant.

Bé, acabo aquest capítol. Estem creixent, som 7 milions, formem una macroregió, una Euroregió de 15 milions. Però la batalla la donarem en el camp de la qualitat, de la justícia, dels drets, no dels drets sobre el paper, sinó efectivament dels drets sentits de forma individual i compartida. Teixint aliances territorials i sent capaços d’anar endavant.

Mireu, fa un any, alguns endevinadors malastrucs no donaven un duro per l’estabilitat del govern de coalició. Avui s’ha consolidat un govern que dona estabilitat política, i que ha assolit la seva velocitat de creuer. Avui, molt mes madurs, hem après a no convertir les lògiques discrepàncies inherents a l’acció de govern en crisi política. Hem anat fent nostres els valors de la lleialtat, del respecte, de la coordinació i de l’eficàcia.

Es el moment de donar les gràcies al nostres socis de govern i de reconèixer la feina que estan fent.
Vull dir-ho ben fort i ben clar. Tenim un Conseller en Cap d’una enorme categoria humana i política, tenim un Conseller de Relacions Institucionals, que potser millor no hauríem trobat a casa nostra.

Son gent de gran categoria política i personal.
I vull afirmar el meu reconeixement a aquests dos partits. A ERC pel coratge que va mostrar en
abandonar les seguretats del vell paradigma pujolista i arriscar-se a construir-ne un de nou. No era fàcil. I vull afirmar el meu reconeixement a ICV-EUA per la coherència i la constància que han mostrat sempre en perseguir la unitat de les esquerres catalanes. Sempre. Vull dir-ho ben clar als nostres aliats des d’aquí. Poden tenir la seguretat de que trobaran en el PSC un soci lleial, fiable, i un soci complidor.

Alguns es preguntaven què passaria a l’economia catalana si governaven les esquerres.

Bé doncs: què ha passat?
Ha passat que ara podem dir amb satisfacció que l’economia va millor que anava: des de el març del 2004 tenim la taxa de creixement més elevada dels darrers tres anys, un 2,7% del PIB,
acompanyada d’una reducció de l’atur, que se situa actualment a nivell dels països europeus
Ha passat que fa una any sobre les Terres del Ebre planava l’amenaça de la insensata decisió
pactada entre els govern del PP i de CiU de dur a terme el transvasament de l’Ebre, i avui podem dir que hem salvat l’Ebre.

Fa un any hi havia qui dubtava que fóssim capaços de fer passes positives per la millora
l’autogovern, avui hem donat un impuls decisiu a la redacció del nou Estatut i a Miravet s’ha fet
manifesta la voluntat de totes les forces polítiques catalanes de treballar positivament per assolir un estatut amb el màxim de consens.

Fa una any hi havia qui dubtava de la nostra capacitat de governar millor i de tirar endavant
l’ambiciós programa de govern que havíem pactat al Tinell, avui podem dir amb legítim orgull que hem encarat i posat calendari a la solució del problema del finançament de la Sanitat,. Tot Espanya, totes les comunitats venen al darrera, de la iniciativa de la consellera i del conseller, de la consellera Geli i del conseller Castells, de plantejar en els seus termes reals, i no amagar-lo més, un problema que s’ha arrossegat durant vint i cinc anys, que es el del finançament de la Sanitat.

Avui podem dir amb legítim orgull que hem posat en marxa un pla de xoc de centres de salut amb la incorporació de 144 metges nous, un pla d’infermeria contractant 130 professionals més i un pla de xoc per reduir les llistes d’espera que està donant els primers resultats. Avui podem dir amb orgull que hem pres les decisions necessàries per convertir a Catalunya en una de les primeres Bioregions d’Europa.

Avui podem dir amb orgull que hem donat una resposta a les deslocalitzacions, amb més estímuls a la internacionalització de la nostra economia – que es el què hem de fer: no patir tant de que se’n vagin, sinó anar nosaltres al davant a ocupar les posicions que hem d’ocupar en el món, sigui a Turquia, sigui a la Xina, sigui al mercat Mexicà. i allà tenir les empreses catalanes treballant i
aprofitant les condicions de salaris més baixos, de moneda menys valorada com es el cas de Mèxic i del dolar, per poder produir sense perdre la centralitat, deslocalitzant algunes de les activitats, però sense perdre la centralitat aquí.

Això es el que s’ha de fer. Aquesta es l’estratègia guanyadora en economia. Avui podem dir amb
orgull que hem donat una resposta important a la deslocalització, podem dir amb orgull que hem
proposat l’acord estratègic entre els sindicats i les organitzacions empresarials, que hem impulsat
l’aposta estratègica de l’Euroregió amb un nou mapa d’infrastructures, per a una mobilitat més
segura i sostenible, i que hem començat a fer efectiva una estratègia territorial i ambiental que
permetrà que totes les terres de Catalunya puguin desvetllar les seves potencialitats.
I avui podem dir amb orgull que hem entomat el repte d’acollir a l’escola als infants immigrants, quasi 700 aules d’acollida. I hem començat a fer efectiva la contractació de 3600 nous mestres.
Avui podem dir amb orgull que hem estat fidels al nostre compromís social aprovant i posant en
pràctica la Llei de Barris. Varem dir que ho faríem, que era el més important: suposarà invertir durant tota la legislatura 600 milions d’euros, (100.000 milions de PTA), en polítiques de rehabilitació i cohesió urbana. Es el que us he dit abans sobre la integració, sobre la joventut, sobre els barris, sobre el canvi d’accents, sobre els pisos: tot això té una solució, que no es en el terreny ideològic de ser més o menys condescendents, de ser més o menys refractaris a la immigració, sinó de donar sortida a les necessitats del barris on l’ impacte d’aquest allau es dona...

Avui podem dir amb orgull que hem començat a donar resposta al problema de l’habitatge posant en marxa el pla que promourà 42.000 nous habitatges. Això havia anat baixant, cada vegada eren menys els habitatges que s’iniciaven. Hem demostrat el nostre compromís amb la protecció del medi ambient, amb el Pla de preservació del Litoral.

Hem desplegat una política cultural ambiciosa, com s’ha pogut veure a la Fira del llibre de
Guadalajara. Mai abans la cultura catalana havia tingut el reconeixement internacional que ara està tenint.

O amb la recent inauguració ahir del MNAC, que no us penseu que ha estat cosa de quatre dies:
això ha estat cosa de vint anys... però es que ja ho veníem fent des de l’Ajuntament, i varem haver d’arrossegar a la Generalitat, que difícilment hi creia, i convèncer l’Estat, pel que vàrem tenir una gran aliat que es deia Jorge Semprún, diem-ho tot. Varem tenir un Ministre de Cultura que ho va veure clar, que Espanya no podia tenir només Museus nacionals a Madrid, que n’havia de tenir un altre de tant important com el Prado a Catalunya, perquè aquí teníem el Romànic i el Gòtic, ells tenien el Renaixement i el Barroc, i nosaltres tenim el Noucentisme i el Modernisme i l’Art contemporani, i que per tant no hi ha un relat de l’art i de la cultura a Espanya que no passi per Montjuïc – a veure si ens entenem. Per tant l’Estat hi havia de ser, i deixem-nos de querelles sobre si l’Estat era millor o no que hi entrés. No volien, des del vell govern de la Generalitat, que l’Estat hi entrés, perquè deien: “això es cosa nostra...” No, no, això es cosa de tothom, i es tant de tothom que tothom ho ha de pagar.... Que no ho veien? Doncs ara no tan sols ho hem vist sinó que ho hem fet.

Tenim el MNAC que havíem de tenir, i haurem de seguir creixent, perquè el Prado, com vaig
comprovar l’altre dia, ja ha continuat a créixer: això es un joc de reptes, es lògic, la vida es això, la
vida es un repte constant ben contestat.
Hem confirmat el nostre compromís municipalista amb un fortíssim increment de la inversió
destinada al Pla Únic d’Obres i Serveis. Hem apostat per la consolidació del nostre model de comerç,
amb la llei d’horaris comercials. Hem augmentat el complement de les pensions més baixes que
passa de 300 a 600 euros anuals. No son bromes. Hem incrementat l’ajut a les famílies amb
dificultats de 240 a 320 euros anuals. Hem posat les bases de un nou model agrari, més modern.
Hem iniciat un programa de modernització de l’administració de justícia per apropar-la als ciutadans, amb la construcció de 16 nous edificis judicials.....Hem aguantat duran dues hores als jutges i magistrats del Tribunal Suprem, el Conseller i jo mateix, i ells a nosaltres: nosaltres absorbint els seus missatges i ells entenent que Catalunya serà la punta de llança de la reforma de la Justícia a Espanya i que finalment les sentències es podran casar a Catalunya i a totes les Autonomies. Que vol dir que no haurem de recórrer al tribunal Suprem, que no s’allargaran tant els processos, només deixarem el recurs de unificació de doctrina que farà que per excepció quan una persona aquí a Catalunya, o a Valencia o allà on sigui, vegi que la sentència del tribunal gallec es millor que la sentència definitiva que li ha donat el Tribunal Superior de Justícia de la seva Autonomia, aleshores sí anirà, si vol, al Tribunal Suprem. Però aquets seran quatre gats cada any, i aquets quatre gats unificaran la doctrina igualment com els cent mil que hi van ara i que empatollen tot el sistema i el fan tan lent, tan poc eficaç.

Bé en tot això hem anat endavant. Hem actuat amb decisió per millorar la seguretat viària, posant en marxa el Pla integral contra la velocitat excessiva. Tenim una Consellera que la gent es creu, tenim una Consellera de Seguretat que la gent es creu, i això es enormement important.

M’ho diuen cada dia i es enormement important, no només que ho faci bé, sinó que s’ho creguin, que tothom s’ho cregui. Hem accelerat el desplegament dels mossos. El 2005 serà l’any del desplegament efectiu de la policia de la Generalitat a la ciutat de Barcelona.

I bé m’aturo aquí i acabo. Podria seguir molta estona exposant l’obra de govern realitzada i
projectada. Mireu: aquest govern que diem govern catalanista i d’esquerres, el nou Govern, per anar al gra, ha fet, fa i farà honor al seu compromís social i al seu compromís nacional. Sabeu perquè?

Perquè creiem que és el mateix. I perquè no estem al servei d’una idea abstracta de Catalunya,
estem al servei del poble de Catalunya, i es per això que son el mateix una cosa i l’altra.
Al cap i la fi, no hem fet res d’extraordinari, senzillament hem fet els deures que ens havia
encomanat el poble de Catalunya. Això es tot i no es poc. Avui els socialistes catalans volem
refermar el nostre compromís per Catalunya, el nostre compromís per l’Espanya plural, i el nostre compromís per l’Europa unida i gran. Avui els socialistes catalans volem refermar la nostra aposta estratègica per un govern catalanista i d’esquerres, per un nou govern, pel nou govern. Llarga vida doncs al nou govern. Llarga vida. VISCA CATALUNYA.